dijous, 2 de juny de 2011

L'herbei de posidònia al Parc Natural de les Illes Medes

El Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter és un dels mes recents de Catalunya, es va crear al 2010 unificant aquests tres espais protegits, i incloent els ecosistemes terrestres i els marins, menys visibles, però no menys importants. El ecosistema que ara estudiaré es l'herbei de posidònia situat a l'oest de les illes Meda Gran i Meda Petita, ja que és un dels millors conservats de tota la costa catalana. Aquest ecosistema marí, també conegut com a praderes submarines de posidònia, està format per una gran diversitat d'essers vius que formen una comunitat estable i complexa (comunitat clímax), equivalent al que seria un bosc o una selva en un medi terrestre.

Tanmateix hi ha altres ecosistemes al Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter de gran importancia. Els ecositemes terrestres destaquen en relació als ambients submarins perque allí aniden gran cantitat d'aus marines. Entre els habitats submarins podem citar La cornisa de trottoir, les zones d'algues ben iluminades, les zones d'algues de penombra, el coraligen, i les coves submarines.

BIOTOP
Les illes Medes es troben a un clima mediterrani, tot i que a l'interior del mar, les precipitacions no tenen importancia i les variacions de temperatura entre l'estiu i l'hivern son suaus, oscilant entre un mínim de 11º i un màxim de 29º. La salinitat de l'aigua es molta alta, del 38%. En els ecosistemes acuàtics dos dels factors més importants són la quantiat de llum i d'oxigen que tenim al medi, les aigues de les Illes Medes són clares, i el nostre ecositema es troba a profunditats entre 15 i 30 metres, amb una quantitat de llum intermitja. En canvi la quantitat d'oxigen es molt alta, gracies a la fotosíntesi de la Posidonia oceanica. El sol, en el que es troba el nostre ecosistema són platges sumbarines de sorra i dels sediments que provenen en part  del riu Ter

BIOCENOSI
Ens trobem amb una comunitat clímax, que te gran quantitat de nínxols ecològics i és molt estable. Una de les especies claus en la biocenosi es la Posidonia oceanica, una planta vascular que és la principal especie productora d'aquest ecosistema. Existeixen nombrosos microorganismes, com bactèries i algues diatomees, i també altres algues vermelles o pardes. Entre els invertebrats marins d'aquesta comunitat tenim alguns herbívors com ara cargols marins, isòpodes, eriçons (Paracentrotus lividus o Sphaerechinus granularis), altres que s'alimenten de materia orgànica en suspensió com les esponges, els musclos (Mytilus galloprocincialis) o alguns cucs marins; hi ha també cucs poliquets detritivors, i invertebrats carnívors com els polps, els crancs o els estels de mar.

Entre els peixos que podem trobar alguns herbívors, el mes important és la sarpa (Sarpa salpa), i també una gran diversitat de consumidors secundaris, que són menys abundants. També hi ha depredadors  com els espets (Sphyraena sphyraena), la vaca serrana (Serranus scriba) propis de la zona, i altres peixos carnivors com el mero (Epinephelus marginatus), l'orada (Sparus aurata), el llobarro (Dicentrarchus labrax) que venen a aquesta zona, perquè es troben protegits del major depredador que tenen, l'home. Tanmateix aquesta gran quantitat de peixos atrau als dofí mular (Tursiops truncatus), un dels grans superdepredadors del mar Mediterrani.

INTERACCIÓ BIOTP - BIOCENOSI:
La posidònia no és una especie de alga, és una planta vascular semblant a les que trobem al medi terrestre, i algún avantpassat seu va tornar a colonitzar el fons marí fan 100 milions d'anys. La posidònia està adaptada per creixer sobre els fons submarins de sorra, fang, i altres substrats mòvils gracies a que forma un entramat de arrels i rizomes que atrapa els sediments. Per aquest motiu están millor adaptades a aquestes zones que la major part de algues que necessiten les roques per anclarse.

RELACIONS TRÒFIQUES:
Depredació: Els eriçons (Paracentrotus lividus) s'alimenten de la posidònia, són un dels seur pocs depredadors ja que aquesta planta té molta cel·lulosa i per això la mengen molt poques espècies. La quantitat de eriçons sol ser molt baixa, així que no suposen una presió de selecció gran per a la posidònia.

Depredació:  L'orada (Sparus aurata) s'alimenta de peixos mes petits com per exemple els alevins de sarpa (Sarpa salpa). La seva relació de depredació fa que moltes sarpes no arriben a l'edat adulta, si la quantitat de individus de orades augmenta llavors será mes dificil sobreviure per als alevins de sarpa, i diem que augmenta la presió de selecció sobre aquesta espècie.


Competencia per l'aliment: La vaca serrana (Serranus scriba) es un peix que s'alimenta de cargols marins, cucs, crustacis i altres invertebrats, i competeix per l'aliment amb els polps, i amb el llobarro (Dicentrarchus labrax). Si un any disminueix la quantitat de polps i de llobarros, l'especie de peixos Serranus scriba tindrà mes aliment disponible, per el que la posibilitat de reproduirse serà major i la pressió de selecció menor.